No tinc temps per a res
EVA PERUGA, defensora de la igualtat
Como en el bolero. Intentem parar el relotge perquè les dones hi anem enganxades tot el dia. ¿No hem d'estalviar i racionalitzar? Doncs llavors el canvi d'hores és imprescindible. Gràcies.
Si li preguntes a una dona per quina cosa vendria la seva ànima al diable –és un dir–, la majoria respon que per temps. La desigualtat mossega amb ràbia les dones en aquest repartiment d’hores i d’horaris plantejat amb una fórmula que no satisfà ningú però que tothom reprodueix. L’any 1979, Rafael Amor cantava: «Tiempo, no tengo tiempo para nada. Aquí, el milagro de la vida,/allí, el naufragio de la muerte. Todo, en casi nada de tiempo./¡Qué poco tiempo para perderse en el tiempo! Llegará el tiempo/en que hoy, fue hace tiempo. Porque pasa el tiempo si total/tiene tiempo”.
Però una cosa és la lluita existencial, en la seva forma superior, contra el temps i una altra de ben diferent és la que es deriva de la pèssima organització horària en què cap dels “ho reformarem tot” sembla que hagi d’arribar tot i ser un pou mort per on perdem els diners i les ganes. Dijous passat, Dia Internacional de la Dona, parlava d’aquest tema amb l’alcalde de Lleida, el socialista Àngel Ros, que em confessava que se’n va de barris quan liquida la seva tasca al consistori. Sí, és necessari conèixer la ciutat que es dirigeix i als ciutadans ens agrada veure el nostre alcalde, però ¿els polítics no tenen dret a les seves hores privades? La ciutadania, en el fons desitjosa que algú faci el primer pas, pensa que sí. A Suècia, aquell país que ens queda tan lluny, els seus polítics tanquen la porta a hores ciutadanes i els seus executius tallen en sec qualsevol reunió quan s’acosta l’hora d’anar a buscar els nens a l’escola. ¿I els va bé, no? Descobrir que la classe política té família ha estat un avanç. Tony Blair va reduir la seva agenda de primer ministre britànic amb l’arribada del seu últim fill, Leo. Hem hagut d’esperar que Alícia Sánchez-Camacho i Carme Chacón portin els seus fills a conclaves dels seus partits per esperar-ne alguna iniciativa que demostri que les hores no passen de la mateixa manera per a unes que per als altres.
De vegades una frase senzilla i lògica ens clava en la realitat. L’he llegit aquesta setmana: “La vida en societat depèn en bona mesura dels horaris i els calendaris laborals”. Es pot dir que en depèn totalment. La frase consta en la introducció del projecte Temps de Canviar, pel qual Jordi Ojeda, Jordi Romero i Elena Sintes van rebre de mans de la regidora de Dona i Drets Civils de l’Ajuntament de Barcelona, Francina Vila, el premi 8 de març Maria Aurèlia Capmany. En la proposta es constata que les barreres per al canvi de paradigma que condueixi a una nova forma de treball més flexible es troben “en la falta de formació, des del punt de vista de la capacitació professional i de l’habilitat personal, com també en la falta de sensibilització de tot el sistema”. Per a les dones, totes aquestes hores es tradueixen en problemes de salut, en la supeditació a una menor formació, cap disponibilitat d’oci i doble jornada. En definitiva, una precarització de la seva vida per la irracionalitat dels horaris en els àmbits laboral i domèstic. Batallem perquè les botigues obrin 24 hores al dia quan la medul·la espinal del debat està a aconseguir un ajust dels horaris laborals perquè no ens facin perdre temps ni generin –important- costos econòmics. La cadena infernal és cara. Si al segle passat es van inventar el taylorisme, el fordisme i el toyotisme. ¿perquè estem orfes d’un isme a la mida de les persones, base de l’economia? ¿Què s’ha de fer? La societat civil s’ha de moure. ¿Plantejar una iniciativa popular? Crec que més de mig milió de persones volen conjugar coresponsabilitat i conciliació. L’eslògan, una frase senzilla: Treballar millor o No em facin perdre més el temps.
No hay comentarios:
Publicar un comentario